Senior: 'Estem condemnats al que ens deixen fer'

Entrevistamos a: Miquel Àngel Landete
Redactor: Mariano López Torregrosa
Género: Valenciana
País: España

Senior i El Cor Brutal presenten el seu darrer àlbum, València, Califòrnia, un disc ple de contrasts que suposa una bufetada a la cara a tots els responsables de la crisi actual. Parlem amb Miquel Àngel Landete, líder de la banda.

Miquel, als últims temps alguns artistes de l’escena local us heu referit als títols dels vostres discs a llocs evasius com pot ser Califòrnia tu, o Benidorm al disc de Carolina Otero, per exemple. ¿Es temps d’evasió o de rebel•lió?
Fa falta evasió mental i potser física també. Estem vivint a una ciutat en que no et deixen fer quasi res. Es una cosa supercomplicada perquè estem condemnats al que ens deixen fer, que cada volta es menys. Les coses justes cada volta son mes il•legals, com fer escraches als polítics. Aleshores tens que buscar-te altres llocs per a viure, llocs que siguen una segona oportunitat.

L’any passat, abans de la publicació de l’àlbum, vas escriure un article a la revista Rockdelux en el que afirmaves que era temps de comprometre’s amb la realitat per part del mon de la cultura. No cap dubte de que aquest es un disc compromès. ¿Has trobat ressò a la teua proposta en altres artistes en l’actualitat?
Crec que no. N’hi ha certa gent que si que ve mullant-se de sempre, encara que solen ser grups que no estan dins de l’escena pop rock. Son gent que pertanyen a l’àmbit del hip hop o de la cançó d’autor, però dins del ventall del pop rock no crec que n’hi hagen massa. Segur que n’hi ha algú que se m´escapa i que no he escoltat, tampoc ho controle tot, encara que si que es una cosa que trobe a faltar. Fa falta un poquet més d’involucrar-se i de respondre a les injustícies. Fora de València si que hi han coses mes reivindicatives, com el Grupo de Expertos Solynieve o Señor Chinarro, però si que es troba a faltar a València certa voluntat de protesta independentment de l’estil.

En aquest disc heu rebaixat l’electricitat en comparació amb els vostres dos àlbums anteriors, encara que no obstant això les lletres son molt més dures. ¿Era eixe tal volta el contrast que buscàveu?
Sí. Jo sempre he treballat molt per contrasts, i m’ha funcionat molt bé, sempre intentant fer una cosa diferent a l’anterior. Després de contar amb tanta gent en Gran, d’estar a tants estudis diferents, i de que em costés tanta pasta, necessitava, per qüestions tant artístiques como econòmiques, fer un disc molt més barat i mes immediat. Aleshores estava clar que en un disc amb tan poca instrumentació como este les lletres han de dir alguna cosa. Poden agradar o no, però les lletres tenen mes presencia, i aquest fet està relacionat en que pares mes atenció y tenen mes rellevància. Si que son un poquet mes directes, mes fortes, però tampoc crec que es diferencien massa del que feia avanç.

En aquest es un àlbum hi ha una proposta política ben definida, que no amagueu en cançons com “La Gran Esperança Roja”, i no obstant això, no es cau en cap moment en el panfletarisme. ¿Va ser difícil trobar eixe equilibri?
No sé si difícil o fàcil, però es el que tocava fer. Fer aquest disc era inevitable desprès de fer Gran, per la meua trajectòria personal, per les experiències que he tingut, etc. No podia triar de fer un altre disc amb un altra temàtica o un altra instrumentació. Era una cosa inevitable.

Ja heu presentat les cançons en directe en sales de concerts fora de València, com per exemple a la Sala Zeppelin de Castelló la setmana passada. ¿Com s’ho feu per conjugar en directe el repertori dels discs anterior amb aquest? ¿O tal volta es centreu únicament en aquest?
Bàsicament el que estem intentant fer se que les cançons que jo toque sol en el disc, pues tocar-les amb els altres tres. Traslladem la cruesa de la guitarra acústica i la veu altres elements com el baix, acordió, piano…Eixe es el primer pas. Una volta hem determinat la textura musical del disc, agarrem cançons antigues i les fiquem allà. Estem fent un repertori prou tranquilet, no desbarrem de forma elèctrica. El mes que ve començarem a registrar un altre disc que ja serà totalment elèctric. Ens moguem un poc entre extrems: ara estem fent una gira mols tranquil•la, molt calmada, i a partir de novembre o desembre espere que fem un altra gira amb rock and roll desbocat.

La presentació en Valencia, no obstant, tindrà lloc a la Sala Russafa, el proper 11 de Maig. Tal volta aquest siga un `àlbum que funciones millor en un ambient més íntim, mes calmat…
Estem intentant fer una gira de teatres, en el sentit que estem prioritzant trobar sales on compten amb un piano de cua. El volum d’eixe piano es el que ho condiciona tot. La Sala Russafa compleix eixes característiques. Te bona acústica, te un piano, i son amics. El pròxim disc ja no el podrem presentar a un teatre ni de conya.

La presentació del disc anterior, Gran, també la vàreu fer a un teatre, el Micalet, amb una presencia significativa del component audiovisual. S’ hi esteu preparant alguna cosa pareguda per aquesta ocasió, o deixem la sorpresa en l’aire?
Estem preparant una cosa així i “hasta ahí puedo leer” (rialles). Begonya, la meua parella, es que s’encarrega de fer la portada del disc i les escenografies, les projeccions. Aquesta volta anem a fer mes coses que en l’anterior. Tot molt íntim i amb molt de caliu, però hi hauran moltes histories, serà molt divertit.

Malgrat que es diu que aquest es un bon moment per a la música feta en valencià, hem assistit als últims temps a la desaparició de dos dels grups mes coneguts en valencià com poden ser Al Tall i Obrint pas. Ens podries recomanar alguna cosa en aquest aspecte, algunes bandes noves?
Jo soc un consumidor compulsiu de música, i tinc molt vinils emmagatzemats i molt poquet de temps per a escoltar-los. Tinc un defecte, i açò es un “mea culpa”, i es que no estic massa al tant del que es fa ací. Puc parlar-te d’Arthur Caravan, que es un grup de puta mare, i molt amics nostres. Acaben d’enregistrar, i açò es primícia, un disc amb Hugo Mas de cantant. També i ha altres coses molt interesants, com per exemple El Corredor Polonès.

El fet de que la gent no rebente en tot el que està passant es algo preocupant, encara que tal volta, lo pitjor es que la gent s’hi acostumés a viure permanentment en aquesta situació, ¿no creus?
Eixe es realment el perill, el pensar que no pots canviar res, i que tinguem el que ens mereixem. Son dos errades generals que els mitjans de comunicació i els governs tracten de fer-mos creure. En diuen que no ens podem permetre tindre un treball digne perquè estem en crisis. Això es mentira. Hi ha que pensar que les coses es poden canviar, que sempre es pot anar a pitjor, i que açò no canviarà a soles. La única forma de canviar les coses es volent la gent que tens al voltant, i cuidar-la. I A partir d’ací, anar ampliant el teu cercle d’afecte.

També hi ha un altre aspecte important, i es que abans de l’aparició de les xarxes socials, la gent roina formava una nebulosa indefinida i superior que controlava les nostres vides: els neocons, les farmacèutiques, els fabricants d’armes, etc. Ara tot eixa gent te noms i cognoms, gent com Joan Rossell, Cotino, Blasco, Barberà, Rajoy, Cospedal, etc. S’hi ha d’actuar a tots els nivells, tampoc es de rebut que votes cada quatre anys i després no faces res. Jo pense que ací en València no hi ha cambi, si no vas a per ells i els acollones, va a seguir furtant-te tot el que poden i més. Cada volta estan prohibint mes coses, com els escraches, que en Sud-Amèrica han funcionat de puta mare, però els polítics cada volta estan mes acollonats. Ja no eixen al carrer, ni a inaugurar parcs o fontetes, perquè la gent se’ls menja. El president ja ni compareix en públic, sinó que s’amaga en una habitació i compareix a traves d’una càmera. Tot està anant cap a un punt de confrontació, de ruptura. Queden dos anys per a les pròximes eleccions. A veure que passa.