Senior i el Cor Brutal – «Valenciana Vol. 1»

Grupo: Senior i el Cor Brutal
Sello: Malatesta Records
Año: 2017

Joc de xiquets

En escoltar l’últim àlbum de Sènior i El Cor Brutal té un la sensació d’estar observant a una persona adulta que, fent neteja en el traster, es troba amb els vells joguets amb els quals tan bones estones passava de xiquet, i s’entreté una estona jugant amb ells com si tornara a ser xicotet. Encara que en el fons una mica d’açò hi ha, la realitat va d’altra banda. El cinqué àlbum de la banda valenciana (sisé, si també tenim en compte l’EP Sant Parranto) en deu anys de carrera és, ni més ni menys, una labor de proselitisme de doble direcció.

A Landete i companyia no els ha fet falta baixar del traster unes cançons que acumulaven pols, unes cançons que sempre han estat ací com a companyes de viatge, per a realitzar un mer exercici d’eclecticisme i erudició. La jugada més aviat consisteix a tractar de plasmar una radiografia del seu ampli espectre d’influències davant molts dels seus nombrosos seguidors que sempre els ha vist com una rara avis dins del rock cantat en valencià. Un mapa per a despistats, vaja, que servisca per a traçar un recorregut precís del lloc d’on vénen al lloc on ara mateix estan, i qui sap si també, a manera d’estació de pas, per a donar pistes sobre a on van. Així trobem versions de mites com Johnny Clash, o Tom Waits; clàssics de l’escena independent com The Jesus & Mary Chain o Cracker; o importants noms de l’escena alternativa del present segle com Devendra Banhart, sense oblidar mirar de cua d’ull el panorama local com en el cas del Grup d’Experts Solynieve.

Un disc en el qual són totes les que estan, però no estan totes la que són, i és que el grup s’ha esforçat per obtenir els permisos de les cançons presents en aquest primer volum, la qual cosa ha deixat fóra cançons que obrin la porta a la possibilitat d’un segon volum en un futur indeterminat. La voluntat no era tan sols jugar net, sinó fer arribar als grups originals les versions realitzades, perquè foren capaces de gaudir de les adaptacions en aquell idioma desconegut que es parla a la vora del Mediterrani, i els límits geogràfics del qual aconsegueix difuminar, tal vegada en ara més que mai, el grup a cada nou lliurament discogràfic. Tractar de donar de forma coherent un cancioner alié tan dispar sota l’ombra d’un mateix estil recognoscible és un repte que es resol de manera excel·lent portant les cançons al terreny de la banda (menys en el cas de Waits, tal vegada la versió més fidel a l’original, però, ai!, qui pot amb Waits?) i convidant a altres companys de joc, com Carles Chiner (Gener), Clara Andrés, Judit Casado (Eurotrash Girl) o Núria Graham, agrupats sota el nom de la Síndrome Lomax. I és que sempre és més divertit jugar en companyia. Com qualsevol joc de xiquets, el resultat és fresc i divertit, en definitiva, un disc homogeni, sorprenent per un so més actualitzat i menys agrest que en anteriors ocasions i, sobretot tremendament plaent, que adquireix entitat com a capítol propi dins de la discografia del grup i no com a mer parèntesi lúdic. Un nou capítol dins d’una de les històries més interessants i atractives de la música popular valenciana dels últims temps.